lunes, 31 de diciembre de 2012

EL VALOR DE LA ESPERANZA

                                                                                                                   “La esperanza es el mejor
médico que conozco”.
A. Dumas


En estados de  desaliento, desencanto, desilusión o pesimismo, la esperanza es un valor capital, una tabla salvadora para los humanos. Constitutivamente, las personas somos seres que esperamos, somos esencialmente proyecto y esto es lo que más claramente nos distingue de los animales. La esperanza es un compromiso del presente abierto hacia el futuro, es un acicate, un motivo para pasar a la acción cuando otros se desesperan y abandonan. La esperanza es el único bien común a todos los hombres: los que todo lo han perdido la pueden y deben poseer aún.
La esperanza es además una de las virtudes teologales. En primer lugar se nos propone para las cosas futuras y nos demuestra que sin ella las cosas presentes no pueden mantenerse en pie. Es más, si se suprimiera la esperanza, se paralizaría la humanidad entera; quita la esperanza y cesarán todas las artes y todas las virtudes; quita la esperanza, y todo quedará destruido. “¿Qué hace el niño junto al maestro, si no espera fruto de esas letras? ¿En qué barca se aventurará el navegante entre las olas del mar, si no espera una ganancia ni confía en llegar al puerto deseado? ¿Qué soldado menospreciará, no ya las molestias del cruel invierno o del tórrido verano, sino a sí mismo, si no abriga la esperanza de una gloria futura? ¿Qué agricultor esparcirá la semilla, si no piensa que recogerá la cosecha como premio del propio sudor? ¿Qué cristiano se adherirá por la fe a Cristo, si no cree que ha de llegar el tiempo de la felicidad eterna que se le ha prometido?”(iglesia.net).
La esperanza es una tarea a realizar día a día; una apasionante aventura alentada por la irrenunciable confianza que algo cambiará a mejor, teniendo claro que este cambio será mediante una actividad razonable ejercida desde el interior de uno mismo. Para quien tiene esperanza, los contratiempos le espolean su esfuerzo y entusiasmo.  Cada uno debe formarse una lista de frases que puedan estimularle y desarrollar este valor. Considero muy acertada la expresión de José A. de Sobrino: “La esperanza es esa virtud que nos enseña a descubrir que sigue existiendo el paisaje cuando atravesamos el túnel”.
 No podemos educar en  la esperanza sin el ejemplo y una buena actitud mental. ¿Cómo se llega a una actitud mental positiva? Según más de un  psicólogo que he leído, conviene ver, o mejor dicho, visualizar y disfrutar, de antemano, de la meta a la cual queremos llegar. Esto quiere decir que no hay que esperar a regocijarse cuando ya se ha conseguido lo que se pretendía sino, también, durante la lucha y el esfuerzo para conseguirlo. Si nos entrenamos teniendo en la mente palabras e imágenes convenientes y sabemos integrar y armonizar la lógica y la imaginación, aumentará nuestra creatividad, eficacia y armonía en nuestro interior. Dicho en otras palabras: alimentar nuestro subconsciente con  ideas fortalecientes y buenas al mismo tiempo que se rechazan o se ignoran las ideas perturbadoras.
Tengamos muy claro que esperar es también pasar a la acción con entusiasmo y no tumbarse al lado del camino confiando en que otros nos solucionen los problemas. “El hombre de esperanza es una persona centrada que ha hecho del amor la razón de su existencia y encuentra su felicidad en la actitud de servicio”. (Bernabé Tierno).
                      Marcos Seguí Pons

jueves, 27 de diciembre de 2012

PELAR ES PORC


MENORQUÍ

Pelar es porc

P
er a pelar es porc s’escalfava aigua dins una caldera i, quan casi bullia, es posava dins un cubell (a sa part de ponent de Menorca ho feien dins una pastera), acte seguit s’hi posava es porc en remull dins s’aigo per a escaldar-lo. Se’l feia borinar a fi que no quedàs cap part des cos de s’animal sense haver estat dins s’aigo calenta.
Una vegada escaldat, se’l pelava rascant amb pedres tosques[1] i as final se’l afaitava amb ganivets ben esmolats.

CASTELLANO

Pelar el cerdo

P
ara pelar el cerdo se calentaba agua dentro de una caldera y cuando casi hervia se ponia en el interior de una tina (en la parte de poniente de Menorca lo hacían dentro de una artesa) le escaldaba. Seguidamente se ponía el cerdo dentro de dicha tina. Se le removía con el fin de que no quedara ninguna parte del cuerpo del animal sin remojarse en agua caliente. Una vez escaldado, se le pelaba rascando con piedras toba[1] y al final se le afeitaba con cuchillos bien afilados

M. Seguí Pons

[1] Ses pedres tosques són un producte volcànic esponjós molt lleutger, és dur però sembla una esponja. Es seus trossos porosos i rasposos s’empren per a pelar es porcs morts.


[1] Las piedras toba son piedras volcánicas poco compactas sus trozos porosos y rasposos se utilizan para pelar los cerdos sacrificados en las matanzas



martes, 25 de diciembre de 2012

EL VALOR DE LA PACIENCIA

No hay meta demasiado lejana
para el que se arma de paciencia.
La Bruyère
La paciencia es una de las virtudes capitales, es la opuesta al pecado de la ira, al enfado, al descontrol y a la irritación por lo más mínimo. Es saber sufrir y tolerar los infortunios y adversidades con fortaleza, sin lamentarse; sufrir la duración de un trabajo. Es la cualidad que demuestra calma y autocontrol; es tolerar con serenidad, sin desesperarse, la tardanza en la llegada de los frutos de nuestro esfuerzo. La capacidad de esperar, de retardar las gratificaciones, es prueba de haber llegado a un mínimo de madurez. El niño es impaciente y quiere las cosas al momento, tan pronto como las desea. No soporta la espera. De ahí sus pataletas y llantinas. Por lo tanto, los adultos que hacen rabietas, pronuncian reniegos y palabras fuera de tono con ello demuestran su carácter infantil e inmaduro. La paciencia con uno mismo conlleva la esperanza de seguir insistiendo en la construcción de nuestro yo y saber esperar lo que se pretende y desea con entereza y tenacidad. “El genio no es más que una larga paciencia”. (Herault de Secheiles).
Conozco personas que trabajan gratuitamente como voluntarios en algo que será beneficioso para otros o para la humanidad en general. No lo hacen lamentándose sino con alegría y sin vanagloriarse. Otras, cuidan de enfermos, a los cuales no se les puede dejar solos, sin esperar a cambio ninguna lisonja ni agradecimiento y renunciando a sus aficiones y pasatiempos. De este último grupo hay quien lo hace voluntariamente o porque las circunstancias se lo han exigido pero desempeñan su labor con entereza, estoicismo y naturalidad. “Lo que no se puede evitar hay que llevarlo con paciencia” (Horacio).  Grande es el contraste entre los que pacientemente, sin alardear ni hacerse ver, trabajan con diligencia  para hacer el bien al prójimo, al contrario que algún otro que lo que busca es salir en la foto. “La paciencia tiene más poder que la fuerza” (Plutarco).
La paciencia es un claro exponente de fortaleza interior. Pesa mucho menos lo que se lleva con paciencia que lo que se lleva con ira, tristeza o preocupación. Por otra parte, tengamos en cuenta: “Si lo que nos preocupa tiene solución, solucionémoslo y no nos preocupemos, y si no la tiene ¿por qué nos vamos a preocupar?  No malgastemos el tiempo y las energías pensando en lo que pudo ser y no fue. “Todo poder humano está compuesto de tiempo y de paciencia” (Honoré de Balzac). Recordemos: La paciencia en una condición del verdadero éxito en la mayoría de las actividades y un seguro contra la desesperación.
Marcos Seguí Pons

lunes, 24 de diciembre de 2012

BUC D'ABELLES



MENORQUÍ

Buc d’abelles
P
er fabricar una casa d’abelles es ficaven canyes entrellaçades de forma paral·lela a dos motlos cilíndrics col·locats un a cada cap de sa futura casa. Era es costellam.
Acabada aquesta estructura, s’enllaçaven esquerdes de canya de forma perpendicular a n’es costellam formant així ses parets.
Una vegada enllestides ses parets, es subjectaven ets extrems amb branques de vidalba, amb joncs torçuts o amb fil de ferro.
Per tal d’impermeabilitzar sa casa, es forats de sa paret es tapaven exteriorment amb una mescla d’excrements de vaca amb terra, sauló, pallús o fulles rompudes de càrritx.
A cada cap des cilindre es posaven es fonells, és a dir dos cercles de marès o de llauna. A sa part de llevant de Menorca, es fonells solien tenir forats per entrar i sortir ses abelles, a sa part de ponent no, passant aquestes per ets espais existents entre sa paret  d’esquerdes de canya i dits fonells.


CASTELLANO

Colmena
P
ara fabricar una colmena se ponían cañas entrelazadas paralelamente a dos moldes cilíndricos colocados uno a cada extremo de la futura colmena. Era el costillar.
Acabada esta estructura, se enlazaban esquirlas de caña de forma perpendicular al costillar formando así las paredes.
Una vez listas las paredes, se sujetaban los extremos con hierba muermera, juncos torcidos o con alambre.
Para impermeabilizar la casa, los agujeros de la pared se tapaban exteriormente con una mezcla de excrementos de vaca, tierra, sablón, pajaza o con hojas rotas de carrizo.
A cada extremo del cilindro se ponían los témpanos, es decir, dos círculos de piedra arenisca o de hojalata. A la parte de levante de Menorca, los témpanos solían tener agujeros para entrar y salir las abejas, en poniente no, pasando éstas por los espacios existentes entre la pared de esquirlas de caña y dichos témpanos.

                                                                       M. Seguí Pons

viernes, 21 de diciembre de 2012

INCENDIS FORESTALS


Per prevenir d’aquest mal
s’hivern boscos netejar.
açò d’arbredes cremar
és destructiu, molt brutal.
Es piròmans tancar amb clau,
perquè dany no  en tornin fer.
Si es cap no el tenen prou bé
per curar-los ser internats,
i adequadament tractats
sens poder sortir as carrer.

Marc Seguí Pons

jueves, 20 de diciembre de 2012

TREMPAR I PASTAR PER FER EMBOTIT


MENORQUÍ

Pastar per fer embotit

Una volta capolada sa carn, es pasta dins un ribell de terracota juntament amb es trempes, és a dir, es mesclen manualment es trempes o espècies amb s'esmentacarn. Quan està ben barrejat, ja  es pot començar a fer s’embotit: sobrassada, llangonissa, camot...


CASTELLANO
Amasar para hacer embutido
          Una vez triturada la carne y puestas las especias, se amasan dentro de un lebrillo de terracota, es decir, se mezclan manualmente. Conseguida esta fusión está a punto para comenzar el embutido que puede ser sobrasada, langoniza etc.

miércoles, 19 de diciembre de 2012

DEFENSEM AS MÉS DÈBIL


As més dèbil defensar,
sobretot si és innocent,
no en pot socors demanar.
Hem d’entendrir es sentiment,
vida fràgil no danyar.
Així, amb el cor en sa mà,
dir un fort no a s’avortament!

Marc Seguí Pons

martes, 18 de diciembre de 2012

EL VALOR DE LA MODESTIA


Cuanto más alto estemos, otro tanto debemos
    descender hacia nuestros semejantes.
Cicerón
La modestia es una actitud de humildad y falta de engreimiento en las personas. Es también la aceptación sincera y reconocimiento de las propias limitaciones, debilidades y miserias. La modestia tiene la ventaja de mantener la estima ajena por nuestras cualidades y nuestra persona, nos despeja el entendimiento para no perder la perspectiva de las cosas.
El que no necesita de adornos ni artificios para sentirse “el mismo”, es quien manifiesta verdadera superioridad, y lo hace  con expresiones y actitudes de humildad y modestia. Es la sencillez quien conduce a buscar la esencia de las cosas, a que prevalezca el fondo sobre la forma, la calma sobre la exaltación. Es lo antagónico al exhibicionismo ostentoso que tiene como único fin producir efecto en los demás para la propia vanagloria.
Cuando estamos ante la grandeza o la sencillez de una persona modesta, siempre estamos a su altura, sea cual fuera nuestro currículo, nivel social o condición. Sientes como te eleva hacia sí o se baja hacia ti. La modestia es un encanto duradero que suple o duplica los encantos efímeros de la hermosura. Es contagiosa, equilibradora y saludable, hasta el punto de llegar a poner en evidencia al vanidoso y al “batallitas”.
He visto personalmente en una escuela de kárate como un principiante intentaba corregir la técnica de otros karatecas más avanzados. Este mismo, quería sobresalir hablando de cualquier tema. Un día conversando de ladrones, explicó la cantidad de prendas que había robado en los grandes almacenes sin ser pillado. En otro coloquio referente a la Madre Teresa de Calcuta, aprovechó para explicar sus propias acciones caritativas y filantrópicas. Evidentemente era un ejemplo de lo que NO se debe hacer.
El fatuo y engreído sólo se nutre de vaciedad, de palabras huecas y sin contenido. Sus temas son chismorreos. No es capaz de hablar sin descalificar para dar una buena imagen hacia el exterior. Al contrario, el modesto crece hacia dentro. Pero esta virtud no consiste en ser pusilánime ni tener falsa humildad, tampoco en negar las propias cualidades si verdaderamente se tienen. El modesto anda ocupado en el “SER” y no tiene tiempo que perder en el aparentar.
Marcos Seguí Pons

lunes, 17 de diciembre de 2012

FILAR LLANA DE BE


MENORQUÍ

Filar llana
S
a millor llana per  filar era sa llarga i sense rentar. Per fer-ho s’emprava sa filosa[1], es cap des fil s’enganxava a una petita osca o ganxet des  fus[2] on s’embolicava es fil mentre es produïa.
A continuació s’emprava s’àspia[3] per fer es rams de llana.
Fets es rams, es rentava sa llana i, quan estava eixuta, era es torn de sa debanadora[4] amb sa qual  es col·locaven es mencionats rams per fer es cabdells de fil.
Amb es cabdells de fil de llana es podien elaborar moltes coses: una de ses més habituals era fer peücs per a tenir es peus calents dins es llit.


CASTELLANO

Hilar lana
L
a mejor lana para hilar era la larga y sucia. Para hacerlo, se usaba la rueca[1], el extremo del hilo se enganchaba a una pequeña muesca o ganchillo del huso[2] en donde se envolvía el hilo mientras se producía.
A continuación se usaba el aspa[3] para hacer las madejas de lana.
Hechas las madejas, se lavaba la lana y, cuando estaba seca, le tocaba el turno a la devanadora[4] en la cual se colocaban las mencionadas madejas para hacer los ovillos de hilo. 
Con los ovillos de hilo de lana se podían elaborar muchas cosas: una de las más habituales era hacer calcetines para tener los pies calientes en la cama.

                                                                                                    M. Seguí Pons
 


[1]Sa filosa és un garrot o canya amb un eixamplament a sa part superior per poder-hi adherir es manats de llana. A sa foto està just davant sa dona.
La rueca es un palo o caña con un ensanchamiento en la parte superior para poderle adherir los manojos de lana . En la foto está justo delante de la mujer.
[2]Es fus és s'eina situada un poc més avall de ses mans de sa filadora.
 El huso es la herramienta situada algo más abajo de las manos de la hilandera.
[3]S'àspia no és visible a sa fotografia.
 El aspa no está visible en la fotografía.
[4] Sa debanadora és s'eina que es por veure entre sa filadora i sa  columna de sa porxada.
La devanadora es la herramienta que su puede ver entre la hilandera y la columna del pórtico.



 

ADOBS EXPLOSIUS

Adobs en el camp posar
augmenta sa producció,
així amb s’alimentació
més es podran saciar.
Però si propòsit hi ha
d’adobs fabricar explosiu,
per fer acte tan delictiu,
d’atemptar Universitat...
Policia ho ha aturat!
Tothom quedarà ben viu!

Marc Seguí Pons

sábado, 15 de diciembre de 2012

TRAGINAR BOVA



MENORQUÍ

Traginar bova
A
 sa fotografia de més amunt es pot observar a un ase amb bast[1] i escorbeis[2] carregat de feixos de bova semisseca. Aquest animal està preparat per dur-la as lloc convenient (prop des domicili de qui l’ha d’emprar) per assecar-la del tot. Una volta dessecada, s’emprerà per a forrar cadires tabulets etc.

 
castellano

Transportar enea
E
n la fotografía de más arriba se puede observar a un burro con baste[1] y encinos[2] cargado de ases de enea semiseca. Este animal está preparado para llevarla al lugar conveniente (cerca del edificio de quién la va a utilizar) para secarla del todo. Una vez desecada, será usada para forrar sillas, taburetes etc

           M. Seguí Pons




[1] Es bast és una espècie de sella amb ets arcons molt sortits i units per una peça a cada costat. Serveix per traginar càrrega feixuga a esquena de bistia.
[2] Escorbeis és un conjunt de bastons corbats i units amb travessers que,  subjectats amb cordes, pengen a cada costat des bast Es conjunt de bast i escorbeis serveix per trajinar feixos cantons de marès, garbes…
                                   

[1] El baste es una especie de silla con los arzones muy salientes y unidos por una pieza a cada lado. Sirve para transportar carga pesada a lomo de una bestia.

[2] Los encinos son un conjunto de bastones curvados y unidos con travesaños que, sujetos con cuerdas cuelgan a cada lado del baste. Se utilizan para transportar haces, sillares de arenisca, garbas…
                                                                         

                                                                                                 

LOTERÍA


ANTECEDENTES
El origen de los juegos de azar se pierde en la noche de los tiempos. Por ejemplo en la antigua Roma ya se jugaba a una rifa o lotería durante las fiestas saturnales. Durante el Imperio, se celebraban sorteos de entradas para espectáculos y objetos jocosos que en algunas ocasiones tenían verdadero valor. La primera lotería  parecida  a las actuales de que tengo noticia se celebró en los Países Bajos el año 1466 organizada por la viuda de Van Eyck.
En España se introdujo la lotería durante el reinado de Carlos III  (1759-88) a través de su ministro de  Hacienda el Marqués de Esquilache. En 1812, se instauró la Lotería Moderna, la cual, ya estaba funcionando en Nueva España (actual México). Durante la Guerra de la Independencia y también durante la Guerra Civil cada sector explotó su propia lotería.
EL GORDO EN MENORCA
Ciudadela 1935
El año 1935 el primer premio de la lotería de Navidad  tocó en Ciudadela.  Tengo amistad con un nieto de una señora agraciada con el GORDO y me dijo que su abuela, con lo que cobró, pudo comprarse una casita y le sobró algún dinero. También me han contado que uno de los afortunados, encontrándose junto al horno donde trabajaba, con la euforia del momento, se quitó la chaqueta y la lanzó al fuego. Un rato después la alegría se convirtió en disgusto al acordarse que las papeletas con las cuales podía cobrar una cantidad importante las había guardado en unos de los bolsillos de la chaqueta y, por tanto, se habían transformado en cenizas.
Alayor 1944
En Alayor le sonrió la suerte con una serie del número 33.037 al cual correspondió el GORDO. La alegría y entusiasmo de los agraciados eran indescriptibles.  El número afortunado se vendió en el estanco regentado por la señora de don Antonio Quintana. Una de las personas que tuvieron suerte fue una niña de nueve años residente en un predio.  La madre de la chiquilla, mandó a la hermana mayor de ésta, a comprar cuatro pesetas de lotería. En el primer lugar que lo hizo compró dos papeletas de peseta cada una; después fue al estanco para comprar otras  dos, pero solamente les quedaba una en venta  y la adquirió. Al llegar a casa se las repartieron la madre y las dos hijas jugando así una peseta cada una. La del Gordo le tocó a la hermana pequeña, por lo tanto, por una peseta pagada,  cobró siete mil quinientas. Su padre se las invirtió en algo que le producía intereses y que ella cobraba gustosamente. Pasaron los años y  la afortunada continuaba percibiendo los beneficios, pero el negocio se fue a pique y, cuando quiso recuperar la cantidad invertida, no consiguió hacerlo.
Alayor 1946
El año 1946, tres vigésimos del  número 45.590 (el del gordo), llovieron sobre Alayor con sus correspondientes millones. En este pueblo ya se iban acostumbrando al primer premio de Navidad. Las papeletas se repartieron en una fábrica de zapatillas regentada por don Onofre Quintana (no había parentesco entre Quintana del estanco y el de las zapatillas). He oído comentar que en Alayor, cuando tocó la gran suerte por dos veces en tan poco tiempo, una señora, había cobrado tres gordos: el de Ciudadela y los dos de Alayor. En este caso bien se podía afirmar que llovió sobre mojado.
Después de lo expuesto debo confesar que no soy un gran jugador. Si apuesto algo es por compromiso o para ayudar a alguna causa benéfica. Soy de los que opinan que la mejor lotería es la austeridad y el honrado ahorro.

Marcos Seguí Pons


martes, 11 de diciembre de 2012

EL VALOR DE LA MORAL


La moral consiste en la buena voluntad.
Fichte.
Muchos autores han querido ayudarnos a adoptar las decisiones correctas con respecto a la moral, pero Kant nos ha dejado un criterio general para todas las acciones. Él decía: “Obra siempre de modo que tu conducta pudiera servir de principio a una legislación universal”.
La moral no es una jaula ni una prisión que nos quita la libertad. El conjunto de reglas mandatos y prohibiciones que propone, sirve, por el contrario, para custodiar esa libertad. Así el ser humano puede alcanzar su plena realización como individuo y como comunidad. Tomemos como ejemplo el código de circulación: si no existiera, en el tiempo en que vivimos, habría un caos de tal magnitud, que sería una verdadera plaga para la humanidad. Los accidentes de tráfico son casi todos fallos humanos; son hacer caso omiso a lo mandado y a lo prohibido. Dijo Jesús de Nazaret: “Si quieres entrar en la vida, cumple los mandamientos” (Mt. 19,17).”. 
Es moral toda acción que perfecciona al ser humano como persona. Cuando hablamos de moralidad nos referimos a la voluntad, al deseo de obrar de forma recta. De hacer el bien. Para desear y hacer el bien,  esforcémonos en pensar bien: he aquí el principio de la moral. Dice Bernabé Tierno: “Sólo pueden ser objeto de la moralidad los actos humanos que requieren tres condiciones: advertencia, voluntariedad y libertad”. La moral es independiente, es superior a la utilidad. Tiene que estar por encima de todo lo demás; es como una voz sublime que impone respeto.
Es más importante lo que hacemos que lo que decimos. Aplicando lo anterior al terreno amoroso: si me dices lo mucho que me quieres (eso está bien), pero mejor: Quiéreme, con buenas obras y comprenderé más tus palabras.
Seamos voluntariosos en la acción y repetición de acciones buenas, esforzadas y generosas para que se conviertan en hábitos. Esto servirá de contrapeso en este mundo que está perdiendo los valores. Decía Demócrates: “Todo está perdido cuando los malos (los amorales) sirven de ejemplo y los buenos de mofa. Esto es muy preocupante en estos comienzos del siglo XXI.
Marcos Seguí Pons

sábado, 8 de diciembre de 2012

CAVALL DE RAÇA MENORQUINA


Finalista des concurs de glosa escrita Josep  Vivó de l'any 2006
 
1
Gran Deu doneu-me ajuda
per amb gloses explicar,
de forma llampant i clar,
amb sa concisió deguda,
sa raça ja coneguda
cavall que a Menorca hi ha,
as mateix temps afirmar
que té fama merescuda.

2
Ell per fer feina s’usava,
era ben aprofitat
a un carruatge enganxat,
també estirant una arada,
de fems dur una sumada,
garbejar i batre ordi o blat.
Després d’haver treballat
també anava a sa qualcada.

3
Per tenir-lo més a mà
i treure’n màxims profits
dins una establa amics
ell tancat solia estar,
el podien visitar
uns bons companys molt petits:
parella de quiriquics
per ses mosques li menjar.

4
No sempre tancat està,
estones d’esplai no manca,
s’eufòria se li arranca
a camp obert  bé li va,
per tant, se’l sol amollar
as cavall dins una tanca,
és cosa que molt l’encanta
a ell defora pasturar.
5
Segons en Joan Marquès
que es tema ha estat estudiant,
aquest cavall elegant
per arribar a tot quant és,
gran influència ell ha pres
durant es temps de l’Islam.
Joan així ho ha comprès
i jo ho estic acceptant.

6
Sa reconquesta arribà
i quan açò succeeix
regne d’Aragó estableix
novament el món cristià,
llavors en voga es posà
s’esperit cavalleresc.
Es fan justes i torneigs,
fins segle disset durà.

7
Aquestes celebracions
molt d’entusiasme tenien,
finals del disset s’unien
a altres commemoracions,
foren aquestes fusions
amb diferents confraries.
Açò s’origen seria
de eqüestres grans tradicions.

8
S’estudiós Joan Marquès
amb es seu investigar,
no creu que influència hi ha
durant es domini anglès,
tampoc durant es francès
sa raça es va influenciar,
tan sols es van importar
de França qualcun arnès.
9
Es ciutadellenc Marquès
es tema ha ben indagat,
creu sa possibilitat
que influència hispana existeix,
ell així ho ha ben comprès
per mostres que s’han format
que ha s’exèrcit preparat,
per tant, ço probable és.

10
Sánchez Belda ho declarà,
aquest gran tècnic digué
origen hispànic té
cavall que a Menorca hi ha,
principalment català
i de Mallorca també.
Es a dir, es veu prou bé
d’on influenciat està.

11
Fa temps sa raça existia
però no era oficial,
ets entesos cada qual
açò ben clar ho tenia,
es feia quant es podia
pes bé d’aquest animal,
fins arribar a s’actual,
cavall que hi ha avui en dia.

12
Sa dècada des vuitanta
pròxim passat segle vint,
clubs s’anaven reunint
per rallar i passar una tanda,
s’afició ets hi comanda
que s’ajuntin més sovint,
es fer-ho ets hi encanta
per dir tot quant duen dins.

13
Així en una reunió
informà en Pito. Costa,
ell sa sol·licitud  mostra
per a una organització
perquè un expert superior
vingués aquí a Menorca.
Són estudiants de ca nostra,
qui havien fet petició.

14
Féu petició Antoni Roca,
també Jordi Combalia,
a qui cultura regia
a Maó,  en Pito.Costa,
demanant-li fes proposta
per veure si aconseguia
que Sánchez Belda vindria
per estudiar raça nostra.

15
Per s’assumpte proposar,
mestre Sanyudo intervé,
sa petició es va fer
a n’es Consell Insular,
perquè ho van sol·licitar
ets estudiants dits primer,     
i es legat balear Jover
de sa “Cría Caballar”

16
Senyor Orfila, es conseller
de s’afer agricultura,
amb entusiasme procura
ell fa tot son menester,
es president Tirs també
amb tot quant pot ell ajuda.
Sa cosa ja està moguda,
Deu faixi que vagi bé.

 17
Per estudiar raça nostra
Sánchez Belda s’eligeix,
sa cosa bé s’ho mereix,
es fa realitat proposta,
no hi faltà en Pito Costa,
i cada estudiant s’uneix,
ço l’any vuitanta sis és,
tothom per s’èxit aposta.

18
Toni. de Son Morro hi va,
també Joan Pons Martí,
Antoni Orfila assistí,
Joan Marquès no hi faltà,
Sisco. Marquès hi va anar,
Nenso. Pons també s’uní,
pes voltants de Sant Martí
s’estudi es realitzà.

19
Sánchez Belda es mirà
animals més de setanta,
després d’açò ho veu clar
i es dir-ho no l’espanta.
S’il·lusió que havia tanta
una realitat es fa:
“Raça Menorquina” haurà
aquí i a qualsevol banda.

20
Açò es sent i es pensa,
per tant es va proposar,
a sa “Cría Caballar”
des Ministeri Defensa.
No reberen cap ofensa,
sa raça es va registrar.
Tothom eufòric està
fou una alegria immensa.

 21
Hi ha rigor i disciplina
per poder-se registrar,
amb lupa s’ha de mirar,
tant si es potro com pollina,
cap requisit s’escatima,
per poder-se assegurar
que intrusos no hi haurà
dins sa raça menorquina.

22
A qui sa raça s’estima,
dona gran satisfacció,
motivats  sense temor,
creatius i sens rutina,
esforços no s’escatima,
es funda una associació:
 “Propietari i Criador
de sa Raça Menorquina”.

23
S’associació feina fa
ella avança passa a passa,
qui té vessa se l’espassa,
a mostres, concursos va,
es procura assessorar
as qui no ho entenen massa.
Així es millora sa raça,
vos ho puc assegurar.

24
S’animal que ara rall
moltes activitats fa,
no vos ho puc silenciar
coses pot fer un gran ventall,
si ara es posés un mirall
veuríem reverberar
que no atura d’augmentar
sa cultura des cavall.

 25
Sa cultura s’endevina
i de cada dia més,
es qualque com a caixers,
es fa doma menorquina,
sa doma clàssica afina,
bots d’obstacles i demés,
amazones, cavallers,
van per camins i marina.

26
Concursos van començar
a fer amb aquests animals
primer van ser regionals,
cavalls varen exportar,
açò molt es va cuidar
i ara ja són nacionals,
per ets ingressos locals
segur que molt bo serà.

27
Bona raça tenim ja
d’açò en  vull fer menció,
s’esforç i dedicació
comença a fructificar,
però s’ha de superar
i per ‘conseguir el millor
sa bona alimentació
no es deu ni es pot descuidar.

28
De s’establa hem de rallar,
s’ha de respirar bon aire,
disposar de prou grandària,
per poder bé borinar,
també ha de disposar,
d’entrada amb bastant altària
i sa suficient amplària.
per as costats no fregar.

29
S’establa neta ha d’estar
açò ha de ser normal,
és tema molt principal
per a es cavall estar sà,
també s’ha de netejar
a s’equí en general,
fer net d’aquest animal
potes en particular.

30
Cavall després d’entrenar
que camini és el millor,
per llevar-li sa suor
a continuació el dutxar,
massatges circulars dar
per resultat superior.
Perquè no hi quedi sabó
finalment ben esbromar.

31
Tenir sempre s’intenció
de coa i renclins rentar,
després se l’ha d’eixugar
per bona conservació,
s’estríjol i espalmador
per pel i pell l’hi passar,
així es cavall quedarà
com fillet de ca senyor.

32
Quan molt dins s’establa està,
si ha fet feina o caminada,
amb interès i amb gana,
ses potes bé netejar,
tampoc convé oblidar
per deixar cosa acabada
pes cap prim cada setmana.
també s’unglot enseuar.

33
Es cavalls s’han de ferrar
es ferrat no sempre dura,
s’unglot creix i mai s’atura.
a un mes i mig retallar.
Segons que ha de trepitjar,
amb prou seny i també cura,
es tipus de ferradura.
es ferrador triarà

34
Tractant de reproducció
per açò és essencial
tenir un bon semental
de molt bona puntuació,
també s’inseminació
que mai sigui artificial.
Això és molt primordial
per fer sa raça millor.

35
Des semental tenir esment,
que estigui ben preparat,
físicament entrenat,
fer exercici diàriament,
no descuidar s’aliment
que sigui equilibrat,
amb més menjar concentrat
s’etapa des cobriment.

36
Per a una egua bé cobrir
que doni bon resultat,
sense consanguinitat
bon semental escollir.
Però després de parir,
i onze jorns haver passat,
pot novament ser intentat
cercar pollina o pollí.

37
Quan s’egua prenyada està
s’alimentació és normal,
i uns concentrats no fan mal
quan comença a braguerar.
Bé se l’ha de vigilar
es fer-ho pot ser vital,
per avisar a un manescal
si qualque problema hi ha.
.
38
Es pollí ja tenim nat
i se li ha de comprovar
si va bé es seu alenar,
també ets aploms ser mirat.
A uns cinc mesos arribat
de sa mare el separar
i amb aquest fet quedarà
ell mesquinet desmamat.

39    
Després de ser desmamat
per son desenvolupar
bé se l’ha d’alimentar
però no ha de ser engreixat.
En es vuit mesos d’edat
s’ha de començar a entrenar,
musculatura formar,
també ser domesticat.

40
Es potro acostumar
as tracte amb es criador,
entre animal i senyor
sa confiança augmentar,
mos i sella li posar,
fer creure son domador,
anar-lo fent qualcador
i preparat per muntar.

41
És important per domar
son amo as seu cavallet,
sàpiga girar es collet,
també es mos acceptar,
de boca molt bé ensenyar
així creurà son genet.
Serà com un bon fillet
que s’ha sabut educar.

42
Es cavall és entrenat
de forma brava i fina,
es temps no s’hi escatima
per sa festa és preparat,
se’l deixa ben ensenyat
tot amb enginy i rutina,
així doma menorquina
ha esdevingut, s’ha creat.

43
Doma menorquina hi ha,
cada dia té més força,
cada cavaller s’esforça,
s’intenta perfeccionar.
Ha estat a pistes portar
forma de qualcar a Menorca,
aquí exhibició es fa
també a fora s’exporta.

44
Vull escriure qualque molt
per donar-ho entenent,
a altres domes és dolent,
empinar es cavall, fer un bot,
és un defecte per tot
i en nostra doma excel·lent,
és acceptat per sa gent,
ens agrada, a ningú fot.

45
Sa tècnica s’endevina
amb es veure’ls actuar,
com regne i esperó emprar,
s’exigeix, també s’estima.
És forma casi divina
nostre expressió amb es qualcar,
es cavall així manar
és sa doma menorquina.

46
Així ho pensa molta gent
nostre cavall té prestància,
si se l’entrena amb constància
sent tenaç i diligent,
amb tècnica convenient
tindrà bellesa, elegància,
també estil, arrogància,
serà fort i amb sentiment.

47
Es cavall és educat
d’una manera honesta,
fent treballar  bé sa testa,
per tenir bon resultat:
a un caràcter apropiat
gran atenció se li presta,
preparació per sa festa,
gràcia i funcionalitat.

48
Per educar-lo millor
amb constància i paciència,
l’ensenya amb insistència
doma clàssica es senyor,
per fer-lo posseïdor
de gallardia i presència,
i es cavall tindrà s’essència
de màxima prestació.

49
Per festes participar
tenir molt en compte açò:
fer as cavall caràcter bo
per a s’ambient superar.
Amb quelcom el retgirar
després recular amb això.
S’equí per perdre sa por
cap endavant fer-lo anar.

50
Abans d’anar a sa qualcada
deixa es cavall reposar,
ans de partir el ben dutxar
donant-li una ensabonada,
posar sa bístia adornada
i as poble se’n pot anar.
Que bé s’ho puguin passar,
que faixin una xalada.

51
Primer jaleo ha acabat
però queda es de demà,
massatges as cavall dar
quan a ca seva ha tornat.
Després d’haver-se aixecat
ses fregues repetirà.
Així en forma estarà
i podrà ser admirat.

52
Per a es massatge donar
de sa millora manera,
a ses cames de darrera
sobre tot s’ha de fregar,
s’esquena no descuidar.
Per fer-ho bé, de primera,
i eficàcia vertadera
amb alcohol friccionar.

53
Qualcada per tot es fa
a Menorca en general
i des principi as final
poca diferencia hi ha,
però aquí vull recalcar
jo un fet diferencial:
Ciutadella és especial
amb sa forma d’actuar.

54
De Ciutadella vull dir
que diferencies hi ha:
amb es fabiol tocar,
també amb es seu vestir,
habilitats exhibir,
en es polits jocs des pla,
s’home a cavall pot qualcar,
dona admirar i aplaudir.

55
Per sa junta de caixers
s’ha de ser sexe baró
també es Caixer Senyor
hi ha a Ciutadella només.
Senyores i cavallers
açò és costum, tradició,
damunt Menorca i Maó
en qualcada son primers.

56
Ciutadella, Sant Joan,
sa qualcada és sa festa,
sa gent decidida es presta
any rera any així ho fan.
Cavall és també important
a nostra Illa sa resta
i de manera xalesta
altres actes van sumant.

57
Cavalls fent demostració
bona és sa seva manera,
a Espanya i terra estrangera
han fet gran exhibició,
en qualsevol actuació
ho fan sempre de primera
i del Menorca Llanera
obriren son pavelló.

58
De cavalls molt s’ha augmentat,
continuen augmentant,
ara ja estem disposant
de sa major densitat,
dins Europa hem guanyat
en equins per habitant,
i as mateix temps ‘nam guanyant
per Quilòmetre quadrat.

59
Aquest cavall té noblesa,
és enèrgic i vital,
per sa festa patronal
actua amb força i bellesa,
arrogància i destresa,
ço per ell és primordial.
Des de temps immemorial
el doma sa gent pagesa.

60
Si per feina és ensenyat
com era tradicional,
aquest ensenyament val
bona base li han dat,
físicament millorat,
tècnica fonamental,
és avantatge essencial
per a festa ser domat.

 61
Mirar amb humilitat
es temps enrera convé,
moltes coses feien bé
es genets des temps passat.
Tot bo sigui conservat
de ses coses d’en primer
i afegir quant val també
d’ara sa modernitat.

62
Aprenguem des temps passat
i de s’actual també,
es cavall i es cavaller
quedarà beneficiat.
Si se té sa voluntat
d’il·lustrar-se amb qui convé
s’actual nivell que es té
segur serà superat.

63
Vull un exemple posar,
crec que farà un bon efecte,
es cavall no és un objecte
ço s’ha de tenir molt clar.
Ho ha mostrat un mexicà
dient que és un subjecte,
ser líder i ser correcte
per a s’equí bé ensenyar.

64
Des mexicà vull fer esment
ha donat bona lliçó
dos anys vingué aquest senyor
i en cada esdeveniment
si un diu bé s’altre millor.
Patrocini i s’intenció
ha estat de s’Ajuntament
de sa ciutat de Maó.

 65
Ramírez es mexicà,
ho té molt clar aquest tal,
ell diu que es molt primordial
per a es cavall manejar
que un s’ha de sebre posar
dins sa pell de s’animal.
Lògica humana no val,
sa lògica eguina emprar.

66
Chico. Ramírez va dir
s’ha de tenir liderat,
donar insensibilitat
son coses a posseir,
és més, ell va insistir:
per es cavall ser ensenyat
amb s’humà ha de estar confiat,
respecte li ha de tenir.

67
Respecte as cavall donar-li,
ço son molt bones raons,
sens fer a s’animal pressions
sa por hi ha que llevar-li,
per sa confiança dar-li
no fan falta esperons,
mossos, tiretes, llistons
sinó dins ell es posar-s’hi.

68
Poc tems Ramírez va emprar
per a dur s’equí a bon port,
sens pegar-li fluix ni fort,
també sense crits donar,
empatia sap posar,
ser natural dona sort,
com film d’en Robert Redfòrd
de as cavalls xiuxiuejar.
  
69
Un exemple he volgut dar,
se’n podrien posar més,
mai pensem que es un excés,
sempre intentem millorar,
quant bo tenim conservar,
d’altres aprendre, endemés,
i es cavalls i cavallers
millors dins Menorca haurà.

Marc Seguí Pons